A propòsit del cinabri natural

Rosa Rocabeyra Viñas

Lídia Balust Claverol

Estratigrafia d'una mostra de color vermell vista
amb lupa binocular a 40x (Fotografia: Rosa Rocabayera)

Mostra constituïda per una matriu de grans de color vermell fosc (terres vermelles) i partícules de vermell fosc (cinabri natural). Cal dir, però, que la proporció de terres vermelles és molt més gran que el cinabri.

El cinabri, anomenat també vermelló, és un pigment molt antic, que els egipcis ja empraven i era conegut a l’antiguitat també amb el nom de minium. És un pigment de color roig viu que, a causa de la seva composició (sulfur de mercuri natural), és molt tòxic; però era un dels pigments més preuats i cars de l’antiguitat i, per això, probablement es troba en tan poca quantitat en aquesta barreja.

Cennino Cennini quan parla d’aquest pigment diu: «Vermell és un color que es diu cinabri; i aquest color es fa amb alquímia, treballant amb alambí; del qual, com seria molt llarg d’explicar la seva recepta, ho deixo estar. La raó? Perquè si t’hi vols cansar trobaràs força receptes, especialment fent amistat amb frares», fent al·lusió a la complexa forma d’obtenció d’aquest pigment.

El mateix Cennini, aconsella també: «Compra cinabri sencer, mai triturat o molt. La raó: que la majoria dels cops s’adultera amb mini o amb totxo triturat». Pel que sembla, des de l’antiguitat, aquest pigment va ser un dels més adulterats o falsificats, com ho corrobora el mateix Plini ja en la seva Història Natural, dient que es barrejava amb mini de plom i diferents mangres.

No és gaire resistent a la llum, ja que ennegreix exposat al sol. En un principi es creia que la causa eren els raigs ultraviolats, però després de realitzar unes proves empíriques, sembla ser que la llum solar més rica en infrarojos és la que ocasiona més degradació al pigment, contràriament al que era d’esperar.

Font