dimarts, 9 d’octubre de 2012

Sobre l'haiku

Teresa Costa-Gramunt



El conreu de l’haiku, ja a principis del segle XX va despertar aquí molt d’interès. Basti recordar Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, dos primerencs conreadors d’haikus (millor dit, de les seves ‘variants’ estudiades per Jordi Mas López a: Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku (PAM, 2004).

L’expressió aproximació a l’haiku no pot ser més encertada. Perquè es tracta d’haikus escrits per poetes occidentals fent ús, això, sí, de la mètrica tradicional japonesa de disset síl·labes distribuïdes en tres versos: 5-7-5 (a la catalana: 4-6-4). Fins a l’hora present, tal vegada una ment occidental només pot atansar-se a l’haiku, ja que l’haiku és una forma poètica que sorgeix de la cosmovisió japonesa, que és una cosmovisió oriental.

Per a la mentalitat occidental, Orient és encara un enigma. I és precisament el ‘món’ d’on sorgeix l’haiku -un ‘món’ de matriu oriental i específicament el ‘món’ japonès. Immergir-se en aquest ‘món’ demana esforç, deixar el llast de tants prejudicis. El primer que se’ns fa evident en llegir un haiku és que som davant no només d’un univers pràcticament desconegut sinó davant d’una altra sensibilitat, d’una altra manera d’entendre l’existència.

L’haiku expressa el món japonès que ha donat lloc a aquesta miniatura verbal que, per contra i fora de tota retòrica, ens provoca una immersió en la realitat mateixa. L’haiku se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental, verbositat, ornament i barroquisme literari per mostrar la realitat nua, transparent.

D’aquí ve, em sembla, l’interès per l’haiku per part d’alguns dels nostres poetes. Crec que una de les característiques de la poesia catalana -tenint present les múltiples veus!- és una certa contenció emotiva i la sobrietat formal, coses ambdues que ens acosten una mica a l’estètica i a l’esperit oriental de l’haiku.

El conreu d’aquesta forma japonesa en la literatura catalana va ser posada sobre la taula per Josep Julià i Shigeko Suzuki al seu estudi El haiku en Cataluña: un préstamo literario sin traducciones (Livius: Revista de estudios de traducción, Universidad de León, 1997). També al seu llibre Ressonàncies orientals (Edicions 3 i 4, 1999), Enric Balaguer recull la influència d’aquesta onada oriental, present en alguns dels nostres millors poetes.
La llista de grans poetes catalans que han conreat l’haiku (Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu, Agustí Bartra…) i dels traductors d’haiku japonès a Catalunya (Jordi Coca, Miquel Desclot, Jordi Pagès, J. N. Santaeulàlia…) està ben nodrida. Basti consultar la bibliografia, on en els darrers temps cal afegir Abraham Mohino.

Tot i que la meva estima per l’haiku ve de més lluny, l’any 2009 es va publicar Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors), de Vicente Haya, llibre que vaig tenir l’oportunitat de traduir i prologar. En aquest treball de Vicente Haya, un expert en la matèria i escrit de manera tan original en el seu gènere, es mostra la naturalesa de l’haiku, així com s’acosta com en un zoom el treball poètic de l’haijin, el poeta d’haikus. En aquest assaig veiem com en l’haiku s’aplega l’esclat de l’univers condensat en l’instant del present i l’eternitat, tot alhora, en perfecta comunió, com en aquest exemple de Santôka, un dels grans poetes clàssics:

Profundament emocionat
per continuar viu,
és hora d’apedaçar la meva roba.
 Setembre de 1012

Font:http://grupvertex.cat/